Les adormides flors del Laci

Als boscos existeix una harmonia simbiòtica impressionant. Els arbres es comuniquen l’un amb l’altre a través del sistema nerviós de les arrels. Així la sàvia naturalesa sap disposar els minerals de manera justa permetent un creixement harmònic entre tots els participants. Aquest contínuum orgànic de la diversitat biològica crea el microcosmos del bosc que constitueix una veritable fons de la vitalitat terrestre. Tot i això, hi ha intrusos en el sistema.

Per exemple, els castanyers roben el que necessiten del sòl sense tenir en compte les necessitats dels seus veïns. En el regne de les flors, les orquídies s’han de convertir en assessines de l’ecosistema per desenvolupar la seva bellesa envejable. A causa de les pràctiques malicioses d’aquestes plantes, el sòl al seu voltant s’empobreix i suprimeix el creixement regular d’altres formes vives que tinguin arrels. Exercint el poder fàctic i sigil·lòs, guanyen el poder simbòlic i són capaços d’atreure l’atenció i dominar el paisatge. En el bosc cultural i lingüístic anomenat Romània hi ha castanyers i orquídies que criden l’atenció suprimint el seu voltant. El bosc és ampli, pluricèntric. Els inexperts que el visiten volen admirar els castanyers i les orquídies perque aquests ostenten el seu domini. No obstant això, hi ha flors i fruites desconegudes, conegudes per pocs i igualment de reals i orgànicament complexes. En el bosc també hi ha clars, espais estranys i buits que no es poden trobar fàcilment. Són ells qui trien aquells que els poden visitar. Espais privats de la lògica aristotèlica que va explicar María Zambrano, la filòsofa malaguenya exiliada a Cuba i Mèxic, definint la raó poètica. L’actitud que em sembla la millor brúixola per escapar del domini terrorífic dels castanyers i les orquídies en entrar al bosc.

El poeta brasiler Olavo Bilac descriu la llengua portuguesa com a „l’última flor del Laci” en el famós poema homònim. Quina llengua portuguesa?– podriem demanar. Aquella parlada per un habitant del nord-est brasiler, aquella carioca, paulista, lisboeta, o bé, del nord portuguès, o potser el portuguès parlat per diversos grups ètnics en tants països africans? És igual. Tot això es diu llengua portuguesa, oi? Coneixent les tensions que hi ha entre les flors i arbres en els boscos, ens podem adonar de sobte que no és igual. El que entra al bosc és immediatament atret per l’arbre més vistós que representa la força, que li pugui donar ombra i fruites.

Doncs, és justament per això que m’agradaria veure la llengua catalana com a una de les tantes flors adormides. No perquè siguin adormides en realitat, sinó perquè són adormides al nivell de la conciència col·lectiva, al nivell simbòlic, a causa d’una sigil·losa opressió fàctica. Per despertar-les, potser és necesari un crit similar a aquell d’un clar del bosc. No oblidem que la flor és una promesa de fruita. Ningú ha dit que Olavo Bilac no descrivia una flor damunt d’un arbre. Jo me l’imagino així. Un arbre simbolitza família. Per qué no lingüística?

639 anys sense violència

Any 1274 – Ramon Llull comença a publicar en català. Ho continuarà fent durant els 40 anys a seguir. Entre les seves 256 publicacions al voltant de 60 van ser en català, de les quals trobem: tractats filosòfics, teològics, matemàtics etc.

Any 1302 – Dante Alighieri publica el tractat en llatí De vulgari eloquentia plantejant la questió de si val la pena escriure en les llengües vernaculars

Any 1440 – Leon Battista Alberti publica Grammatica della lingua toscana
Any 1492 – Antonio Nebrija publica Gramática de la lengua castellana
Any 1536 – Fernão de Oliveira publica Grammatica da lingoagem portuguesa
Any 1550 – Louis Maigret publica Tretté de la Grammaire française
Any 1780 – Samuil Micu i Gheorghe Șincai Elementa publican Elementa linguae daco-romanae sive valachicae

Any 1913 – Pompeu Fabra publica les normes ortogràfiques de la llengua catalana

La violència de la norma

La normativitat lingüística suposa una mena de violència. És un pal de fusta que es posa a la planta perquè creixi recte, tal i com vol qui l’hi posa. Aquella violència sembla necessària per a rebre un reconeixement d’una llengua a l’escenari internacional. Un fenòmen que es va fer visible ja en el moment del començament de l’ús de les llengües romàniques vernaculars és el naixement de les polítiques lingüístiques. El poder de l’estat i el prestigi de la seva llengua van formar de sobte una correlació recíproca. Llavors no ens haurien de sorprendre les tentatives de controlar i formar el llenguatge. La disputa de si la força sorgeix a partir de la diversitat o de la centralització, tristement encara no s’ha acabat.

La norma d’una llengua és un assumpte una mica complex i el seu significat canvia depenent de l’època. Les primeres gramàtiques de les llengües vernaculars en l’espai de Romània per excelència van tenir un carácter normatiu. Aquest caràcter normatiu es tractava (i sovint es continua tractant…) com a obvi i dogmàtic. Aleshores la gramàtica concebuda tradicionalment estava composta per quatre filars: l’ortografia, la prosòdia, l’etimologia i la sintaxi. Doncs, des de sempre la correcció linguística ha excercit un paper importantíssim en el plantejament lingüístic de cada època. La sempiterna batalla entre el prescriptivisme i el descriptivisme no va començar ahir.

És ben sabut que el sistema gràfic d’una llengua no és necessari perquè la llengua existeixi; no és inherent, sinó absolutament convencional. Un bon exemple d’aixó potser sigui la llengua catalana que ha viscut més de 600 anys sense normes lingüístiques. No haurà viscut, però, sense prejudicis. Les formes dialectals de Barcelona segurament hauran de ser vistes com a més prestigioses que les formes dialectals de Urgell o Lleida. La desviació en la capital fàcilment es pot convertir en moda, la desviació en la perifèria es classifica com a error.

Avui en dia, a cada pas del meu aprenentatge del català he tingut contacte amb les sevas diverses variants. Amb el català occidental de Lleida, Urgell, Andorra, oriental: de Girona, Barcelona, balear: de Mallorca, Menorca, Eivissa. Encara no he tingut gaire contacte amb el valencià. A vegades em pergunto: per què a l’hora d’aprendre català és possible que tots els meus professors i professores des del començament del meu aprenentatge em sensibilitzessin cap a les qüestions relacionades amb les diferents varietats diatòpiques de la llengua que aprenc? Com és possible que el que és considerat impossible en els àmbits de les altres llengües, sembla tan lògic en un altre? Serà que malgrat la gran opressió política que ha patit el català al llarg de les èpoques, no ha viscut el trauma de la norma de la mateixa forma que les altres comunitats?

La violència de l’aprenentatge

Les eleccions que fem ens defineixen. Una d’aquestes decisions és el que aprenem. Pot ser no ho sembli, però les llengües que sabem parlar sí defineixen a quines comunitats pertanyem o a quines potencialment podem pertànyer. Si ens convertim en participants d’una cultura codificada en una llengua determinada, cal que coneguem la seva realitat, també aquella lingüística. Moltes persones en la vida quotidiana no paren atenció a les violències simbòliques; fet que no significa que no els impactin.

En el contexte de l’aprenentatge d’una llengua minoritzada, com per exemple el català, el mer act de començar a aprendre-la és interpretat per molts com a una decisió política. Perqué ningú diu això quan dic que aprenc alemany, francès o castellà? Un estudiant d’una llengua minoritzada es troba, de sobte, en el focus de totes les dimensions de la lluita política en termes de la reivindicació de la llibertat.

El punt final que m’agradaria fer ressaltar és que realment els estudiants d’una llengua estrangera, no tenen manera d’escapar de la realitat sociopolítica de la seva llengua meta. No tenen forma d’escapar el xoc amb la diversitat lingüística dins la mateixa comunitat. Malgrat això, el normal és que els estudiants són condemnats a un procés d’aprenentatge que no toca gens ni mica les qüestions relacionades amb les variants diatòpiques de la llengua que aprenen. Aprenen el castellà, el portuguès, el francès, l’alemany, l’italià i poques vegades realment estan sotmesos a una reflexió sobre el seu pluricentrisme. Jo hi veig un caire prescriptivista que encara domina en les obres de divulgació en tots els mercats editorials respectius. Tenim por de ser evaluats com a els que parlen malament. Optem per una llengua tan estandarditzada que és de tothom i no és de ningú. Una llengua estèril.

La formació lingüística que rebem des de l’escola primària es centra majoritàriament en la correcció. Aquesta correció d’una banda ens permet trobar l’azimut en les infinitats de la llengua, però al mateix temps ens limita, i tant. Es produeix un bloqueig mental. Un teló d’acer entre les nostres ments i les dels altres. Una necessitat de castanyers, d’orquídies. Un bany mental de pesticides que mata totes les formes vives abans de que creixin.

Somio amb una explosió. Com l’explosió cantada per Kora, una excepcional ar- tista polonesa. Un símbol de la llibertat. Kora també va ser la filla de Zeus i Demèter. Quan surti de l’Hades els boscos floriran. Hi haurà una explosió primaveral. Fins i tot en els clars dels boscos. Llavors despertaran les flors adormides. Dins de les nostres conciències.

Esclat – Kora Sipowicz

Tot té la seva forma: full, arbre, llangardaix
L’aigua en oceans jeu com a dins calzes
El foc en xemeneies es crema sense fer dany
La terra emparaulada, circula per l’el·lipse

Esclat…

Esclat…

Esclat…

Esclat…

L’aire pren forma de qualsevol cosa
Jo segueixo intacta prenent posats involuntaris
Sabem conviure tranquil·lament
Fins que l’ira fa rebentar les formes
i el contingut esclata

Esclat…

Esclat…

Esclat…

Qui és capaç d’aturar l’aire i l’aigua?
Qui ordenarà a la terra que begui la lava enrere?
Qui s’enfrontarà amb el meu menyspreu
Per les formes atapeïdes i els seus
destins?

Esclat…

Esclat…

Esclat…

La necessitat de Jocs Florals

Però com desencadenar una explosió? Com propiciar el creiximent de les flors adormides per poder gaudir de la seva bellesa i el sabor tan ric de les seves fruites? La resposta potser també la trobem a Catalunya. Els famosos Jocs Florals, que van ser un dels elements clau de la Renaixença Catalana. Eran certamens literaris que van fomentar el desenvolupament del debat intel·lectual sobre l’estatus de la llengua catalana que, és clar, va servir de vehicle del descobriment i de la reivindicació de la pròpia cultura després de segles de l’anomenada Decadència. El concepte de les Jocs Florals va atreure a força gent de cultura i va donar espai a la discussió sobre la llengua i la cultura des de la perspectiva prou pluricentrista. Al cap i a la fi, l’espai d’un joc, sigui literari o no, és un espai primari, molt natural per un ésser humá.

No obstant això, no crec que sigui possible ni que calgui repetir el mateix model de antany. Tampoc es tracta de acudir a peu de la lletra a la tradició literària d’elit vuitcentista per establir una nova pseudorealitat a l’hora de ensenyar llengües. Voldria només fer servir el nom dels „Jocs Florals” com a un símbol de l’espai de diversitat, orientat per la bellesa i reflexió sobre la llengua, inclosa la seva realitat política i els seus llaços amb la realitat sociocultural. Els „Jocs Florals” al meu entendre serien una proposta per els educadors en l’ámbit lingüístic, un recordatori pendent i latent que m’agradaria fer a nosaltres, filòlegs, lingüìstes, professors de llengües. Un convit a escoltar l’eco del Caos de la mitología grega. Caos, etimològicament, vol dir “l’espai que s’obre”. Potser això és una de les necessitats primogènies de un ésser humá, la llibertat. La llibertat de poder contemplar el món des de una multitud de perspectives i de tenir prou consciència per saber quan i com entrem en les formes impostes per els altres. A més per definir, quan i com volem acceptar les formes impostes per els altres. És precisament el assumpte tractat per Kora en el poema “Esclat”.

És una lliçó que jo he aprés aprenent el català, però que pot ser aprendida en classe de qualsevol llengua. Nosaltres, professors de llengües i embaixadors culturals de les cultures que estudiem, investiguem i ensenyem, com a els esperits guardians dels boscos no hem de cuidar només els arbres que já donen moltes fruites. Cal que duguem als nostres alumnes també als clars discrets i pantans inhospitalaris perquè coneixin la complexitat del món tal i com és. Diversa i gens evident. Cal que juguem junts entre les flors. Així potser aconseguim fer explotar la violència de la norma, la violència del centralisme i la violència del prescriptivisme. I si la acceptem, com jo ara escrivint aquestes paraules, cal que sápiguem perqué i poguem prendre una decisió conscient.

+ posts

Deixe uma resposta

O seu endereço de email não será publicado.

Top